“El més important de tot és escriure el que tu vols escriure” Entrevistem Sònia Moll

Sònia Moll
Sònia Moll

Sònia Moll (Barcelona, 1974), poeta, filòloga, editora i traductora, participa en la taula rodona del IV seminari Els Reptes de l’edició digital “Escriptors i Internet: el nou pacte amb el lector”, que se celebrarà el pròxim 1 d’octubre. En la conversa també hi seran Javier Ruescas i Vicenç Pagès Jordà.

La seva trajectòria com a escriptora comprèn diverses publicacions en format llibre, dos dels quals han estat premiats. Des de 2008 publica regularment creació al blog La vida té vida pròpia, un dels millors espais poètics de la blogosfera catalana. El seu darrer recull de poesia és I Déu en algun lloc (2014).

Per anar preparant el debat, hem volgut entrevistar-la i conèixer, de més a prop, la seva visió del sector, la seva experiència professional i, més concretament, la manera com ha construït la seva identitat digital.

  1. La teva primera publicació va ser l’any 1998 i la teva darrera el 2014, com has viscut aquest procés de canvi en el sector? Com has pujat al carro digital?

En el meu cas, el canvi ha afectat més el procés d’escriptura que la publicació en si, tot i que les xarxes socials han contribuït inqüestionablement a la difusió de la meva obra. Concretament, el blog es va convertir, des del principi, en un espai i un canal que em va obrir possibilitats insospitades en la creació literària. De cop i volta el que escrivia podia ser “publicat” immediatament en un espai obert, sense codis ni normes prèviament establertes, i podia ser llegit també immediatament per un nombre indefinit de persones (potser dues o tres, potser centenars, potser milers). Aquesta facilitat i alhora el desconeixement total del receptor dels meus escrits van repercutir tot d’una en tres aspectes que van condicionar de manera definitiva i decisiva la meva escriptura: rigorositat (no publicava mai cap apunt que no considerés d’una qualitat mínimament acceptable), interacció (diàleg amb els lectors del blog a través dels comentaris i amb altres autores –perquè sobretot eren dones les que em llegien i llegia—que també tenien blogs) i reflexió sobre l’escriptura autobiogràfica i el nou gènere literari que em semblava intuir en els blogs literaris que llegia i que m’havien empès a escriure. I encara un quart aspecte, extratextual però no deslligat de l’escriptura: el descobriment d’un biaix de gènere en la literatura dels blogs, d’una presència incontestable de dones que escrivien en aquests espais, d’una possibilitat que abans no tenien de prendre la paraula i ocupar l’espai simbòlic de l’escriptura sense haver d’esperar que fos algú altre (un editor, un escriptor home amb presència en el panorama literari del país) qui els concedís aquest espai.

  1. Com creus que és l’ofici d’escriptor/a ara en l’actualitat? 

Crec que hi ha un element que abans no hi era, i que condiciona no solament la publicitat de l’obra, sinó també el procés creatiu: l’autodifusió. Abans escrivies un llibre, un bon dia et decidies a treure’l del calaix, l’enviaves a una editorial i després esperaves setmanes, mesos, de vegades anys (i sovint en va) que arribés una resposta, que tenia moltes possibilitats de ser negativa, no per la qualitat de l’obra (o no únicament), sinó perquè, quina editorial s’arrisca a publicar un autor o autora que ningú no coneix? Ara no cal esperar haver enllestit l’obra. De fet, aquesta possibilitat de difondre la teva activitat literària per les xarxes socials permet que el diàleg amb lectors potencials i la lectura de textos d’altres es fusionin en el propi procés de creació, aportant idees, mobilitzant mecanismes creatius que sorgeixen de l’intercanvi i la confluència temporal en un espai virtual sempre canviant i que eren impensables quan l’ofici d’escriure es concebia com a solitari i desconnectat del món.

  1. Quines plataformes i mecanismes utilitzes per fer visible la teva escriptura? 

Bàsicament, les xarxes socials (Facebook i Twitter), a través de les quals també difonc el que escric al blog.

  1. Creus que és indispensable per a un escriptor tenir una identitat digital? El fet de tenir una identitat digital, t’afecta a l’hora de crear? 

No sé si diria indispensable, però és cert que la identitat digital fa moure mecanismes de relació, difusió i creació que abans no existien. Personalment, sí que m’ha condicionat la creació literària. En primer lloc, com ja he dit, pel tema de la rigorositat que m’autoimposo. En segon lloc, perquè el públic lector comença a sortir de l’anonimat i acabes tenint una certa idea de com respira, de què espera quan et llegeix i què el decep; i això és un perill perquè pot acabar reduint o aniquilant la teva llibertat creativa. És un tema que no perdo de vista i que m’inquieta. En tercer lloc, perquè el canal en si (el blog, en el meu cas, sobretot, però també els perfils de Facebook i Twitter) ofereix possibilitats d’interacció amb altres arts (la música, la pintura, l’escultura, la fotografia o el cinema, per exemple) que converteixen el producte literari acabat en alguna cosa més que un text, i per tant, el procés d’escriptura canvia completament.

  1. Com cuides el teu públic lector? Algun element clau a l’hora de relacionar-te a la xarxa? 

Per a mi és important no envair massa els espais. Faig “autobombo” com la majoria, però intento mantenir uns límits per tal que el públic lector no se n’acabi afartant. Em sembla contraproduent envair el mur de les amistats de Facebook o el Time Line de Twitter amb contínues referències als teus llibres, als teus escrits i als teus projectes. Em sembla tan molest i inoperant com omplir els murs dels altres amb un bombardeig de fotos dels teus esmorzars o de frases de Power Point. La mesura és important. I al capdavall, sabràs de debò com es rep la teva obra quan siguin els altres els qui, sense que tu ho hagis demanat, en parlin. Llavors, les repiulades estan més que justificades. Però sense abusar.

  1. Com creus que un escriptor/a o poeta hauria de donar-se a conèixer actualment? 

Crec que un perfil a les xarxes (Facebook i Twitter, bàsicament, però també una pàgina web o un blog) és fonamental per a la difusió de l’obra literària actualment. Ara bé, com he dit, crec que cal ser conscients que els espais virtuals també tenen codis d’interacció i límits que no és aconsellable, segons el meu punt de vista, traspassar. Com he dit, em sembla contraproduent la compulsivitat de l’autobombo mal gestionat.

  1. Quin consell donaries a aquells que estan esperant a ser llegits?

Que escriguin en blogs. Que mostrin el que fan. Que interactuïn. Que en llegeixin d’altres. Que siguin rigorosos. Que respectin els espais i que es facin molt seu el seu. Que no tinguin pressa. I que no oblidin mai que el més important de tot és escriure el que tu vols escriure, no el que creus que als altres els agradaria llegir. Encara que això sigui, suposo, totalment antimàrqueting. Que ser reconeguts i coneguts no vol dir res si tu no estàs orgullosa o orgullós del que has creat, o si no ha sortit de tu, si no ha estat dit amb la teva veu, que és única, intransferible i inimitable.

Aquí trobareu les seves piulades: @soniamoll

Mariona Palou