El futur del llibre. Esperant els bàrbars

Larizza, Olivier. La querelle des livres. Petit essai sur le livre à l’âge numérique. París: Buchet-Chastel (Essais et Documents), 2012. 124 p.

Per Neus Rotger

El títol d’aquest volum bé podria haver incorporat un interrogant, perquè una de les idees matrius que s’hi defensen és que la querella  entre el llibre de paper i el llibre digital és un fals problema i que, de fet, mai no tindrà lloc. Les textualitats impresa i electrònica són magnituds temporalment associades però incomparables, i en cap cas reductibles a la polarització que sovint centra el debat entorn de la revolució digital. Olivier Larizza, escriptor, professor de literatura anglesa a la Université des Antilles-Guyane i investigador en història del llibre a la Université de Haute-Alsace (Institut de recherches en langues et littératures européennes), argüeix que no ens trobem, desde cap perspectiva, davant d’una nova edició de la battle of the books de què ens va parlar Jonathan Swift ara fa tres segles, sinó enfront d’una situació ben diferent, encara que igualment agònica: l’arraconament del llibre (i de les seves característiques i implicacions culturals) respecte de la posició central que havia ocupat en la tradició.

Amb una voluntat declaradament assagística, escrutadora però no necessàriament concloent, i amb un coneixement sòlid de la matèria, Larizza parteix d’algunes de les consideracions de François Bon, ressenyades aquí, i desfulla els trets fonamentals del llibre de paper en la seva immillorable materialitat, al mateix temps que posa en dubte i rebat molts dels avantatges dels nous suports electrònics. Com Bon, Larizza se situa en un present després dels llibres i mira cap al passat a la recerca de les traces de la profunda transformació que ha marcat l’evolució de l’objecte llibre sota l’impacte de les tecnologies de la informació i de la comunicació. Però si la de Bon era una mirada integradora i complaent, la de Larizza és plena de resistències, i sovint cau en l’agonia i la polarització que ell mateix denuncia com a pròpies d’una querella dels llibres sense raons de ser massa clares o, si més no, justificades.

En una retòrica de la confrontació que s’enuncia dramàticament des de la coberta mateixa del llibre, l’assaig s’estructura entorn del conjunt d’idees, categories o mites –fantasmes, en diu Larizza– que vertebren la defensa de la modernitat tecnològica del llibre digital (perfecció, perennitat, totalitat, interactivitat, sacralitat, gratuïtat, accessibilitat i multiplicació), per argumentar que el llibre tradicional contempla, sovint de manera avantatjosa, aquestes mateixes funcions. El llibre és la construcció acabada, perfecta, de la cultura analògica, mentre que la cultura digital, encara massa deutora del model que aspira a substituir, no ha trobat la seva representació òptima. Larizza no ignora que la partida sobre el futur s’ha de jugar en el terreny dels dispositius multimèdia i multiformat, que potencien la virtualitat del contingut textual i n’augmenten les funcionalitats i la usabilitat. Però aquest camí suposa, als seus ulls, no només la pèrdua de la identitat específica, emblemàtica, que el llibre ha tingut en la cultura occidental, sinó la dissolució de les seves característiques originals en un tot unitari i indiscriminat.

Davant de la benemèrita galàxia Gutemberg mcluhaniana, la galàxia Internet teoritzada per Manuel Castells apareix aquí com un espai final de «livres sans âme» (p. 109), un sistema virtual en què la desmaterialització dels textos els hauria deixat orfes de la seva antiga significació. L’accent recau, igualment, en la temporalitat pausada, contínua, de la lectura llibresca, enfront del procés de recepció summament accelerat, fragmentari i expansiu propi de l’actualització i l’accessibilitat infinites de la xarxa i de les tecnologies de la lectura. Què en quedarà de la lectio, seguida de la meditatio, que ha constituït la manera de definir la nostra cultura i la figura pública de l’intel.lectual? O, per dir-ho amb les paraules de Larizza, quin serà el lloc de «le patient effeuillage des couches de sens qui composent un texte», i en què l’autor emplaça «l’apanage des Humanités» (p. 74)? L’objecte anomenat llibre i la seva entitat històrica impliquen una forma de coneixement, una manera de llegir i de saber amb evidents conseqüències crítiques i també creatives, que Larizza sembla considerar en termes exclusius, com si de debò ens trobéssim davant de dues realitats antagòniques i en conflicte.

En aquest sentit, a les darreres planes, d’inequívoc ressò proustià, Larizza es deixa endur per les raons que al llarg del volum ha anat aplegant en favor del que anomena «le désir de livre» i formula el nucli de la preocupació que recorre tot l’assaig: quin serà el lloc que li quedarà al grand style, a l’escriptura literària en el seu sentit més ambiciós? La particular experiència estètica, també lingüística, que la millor literatura ens procura, tindrà cabuda, si en tindrà alguna, en el fragmentari món digital, que avorreix la lectura tancada i lineal? I més enllà d’aquesta qüestió, però estretament lligada a ella: seguirà essent la literatura l’espai primordial de l’expressió narrativa, o altres formes associades a allò audiovisual i multimèdia s’empararan de la vella faula aristotèlica? L’habilitat d’aquest petit assaig consisteix a fer-nos veure, a la manera d’Eco i Carrière, o de Robert Darnton, què és el que potser se’ns ha escapat per sempre de les mans. Falta saber, només, si l’afecte pel que ja hem perdut no impedeix pensar, sense excessiva malenconia ni alarmisme, sinó amb subtilitat i bones raons, el present i el futur dels llibres.