La gestió dels drets d’autor, un del grans reptes del context digital

7513216676_74f2e1a23e_mUn dels grans reptes a afrontar en el nou context digital és la gestió dels drets d’autor que hi són associats, sobretot per part de la indústria de consum lligada a la difusió i venda de continguts. La transcodificació dels objectes culturals analògics ha generat un nou conjunt d’objectes digitals de fàcil accés però de difícil gestió comercial, que condicionen la creació de nous models de negoci a l’entorn del llibre digital. Aquests objectes digitals són, per se, reproduïbles, recodificables, modulars i variables, la qual cosa dificulta enormement la restricció de la còpia lliure i del condicionament tècnic de la lectura. Per afrontar aquesta naturalesa reproduïble, es crearen ara fa ja uns anys diferents tecnologies per a la gestió dels drets d’autor i d’explotació comercial dels objectes digitals; és el que coneixem per DRM (Digital Rights Management). Però, sabem realment que són els DRM? Són efectius?

Els DRM són tecnologies de control i accés usades per les editorials i els gestors dels drets d’autor per tal de limitar o condicionar l’ús dels objectes digitals adquirits per via comercial. En els primers estadis de la comercialització de productes digitals, grans empreses com Sony, Microsoft o Apple van engegar diferents sistemes de control de la difusió dels seus continguts digitals, a fi de protegir l’exportació del model de negoci tradicional al context de les noves tecnologies.

Per a fer-ho es multiplicaren els formats de difusió dels continguts, amb la intenció de restringir els objectes digitals a entorns de programari creats específicament com a entorns tancats de relació entre el client, l’objecte cultural digital i l’empresa que el comercialitzava. Així, es garantia que els usuaris només podrien llegir un llibre digital comprat a Apple en els dispositius o entorns de programari propis de l’empresa, limitant d’aquesta manera la majoria de potencialitats positives de la tecnologia digital, com la possibilitat d’accés als continguts independentment de l’espai físic que ocupen o del mitjà d’accés que estiguem utilitzant. Alguns desenvoluparen dispositius de lectura restringits a determinats formats-propietari; altres associaren els objectes culturals a un compte d’usuari, limitant-ne l’ús des de diferents dispositius, i la compartició -per exemple- entre els membres d’un nucli familiar.

La imposició tècnica del format

En el cas dels llibres digitals, l’aplicació tècnica dels DRM passa bàsicament per la elecció del format d’arxiu del llibre. Quan generem un arxiu digital escollim un format tècnic que en determina l’estructura i que també condiciona el programari que necessitem per a poder-lo llegir. En el cas dels llibres, les opcions són múltiples: MOBI, EPUB, AZW, LIT, PDF i fins i tot TXT o RTF.

Cadascun d’aquests formats té unes particularitats tècniques que condicionen l’ús que podem donar als arxius. En principi, i sense una intervenció tècnica particular, els arxius AZW només són llegibles pel Kindle -dispositiu comercialitzat per Amazon- i els arxius LIT eren propis del programari de Microsoft Reader, en pràctic desús actualment. Altres formats, com el PDF, són una herència gairebé imposada d’Adobe sobre els primers estadis de la digitalització de documents, un format tancat i propietari en primera instància i que, per definició, està enfocat a la impressió de documents i no a la seva difusió digital. El mateix passa amb el TXT o l’RTF, que no estan pensats per a esdevenir llibres digitals i no compleixen els requisits necessaris per a una difusió digital, com ara una correcta indexació.

En tot cas, l’aplicació dels DRM no només està vinculada als formats (la gran majoria dels actualment disponibles permeten una aplicació restrictiva sobre els drets d’explotació, difusió o còpia dels llibres digitals), sinó que s’estenen a un seguit de pràctiques comercials, tecnològicament possibles però que representen un seriós qüestionament d’alguns dels drets bàsics del lector. És el cas de la vinculació del llibre digital amb la informació de compra del client (targeta de crèdit) o amb un compte de correu electrònic d’ús personal, o, fins i tot, de la limitació del nombre de vegades que podem accedir a un arxiu digital concret, transformant el que sembla una compra en una espècie de lloguer temporal.

7255905050_9a8d3c1076_mTotes aquestes pràctiques estan enfocades a garantir que el lector no comparteixi el llibre amb altres lectors, que no en faci cap còpia (independentment de l’ús que aquesta tingui) i que ni tan sols pugui accedir al contingut comprat des de cap plataforma o programari que no sigui el que l’empresa propietària dels drets ha escollit. Les possibles tècniques de control del consum són inacabables: és possible garantir l’accés als continguts des d’una connexió a Internet determinada, des d’un dispositiu o grup de dispositius, o condicionar el temps durant el qual un objecte és disponible, i quines credencials calen per poder-hi accedir. La pregunta és si aquestes tècniques, més enllà de ser efectives o no, posen en entredit els drets bàsics dels lectors en el context digital.

Els inqüestionables drets del lector

Durant un llarg període de temps, l’espai digital generat a través de la interconnectivitat de la Xarxa ha plantejat la qüestió de la vigència del sistema de valors tradicional en la seva aplicació en un entorn social ara molt més ampli, heterogeni i de difícil control per part de les autoritats. Tot i això, la reflexió filosòfica al respecte ha confirmat la necessitat de garantir en qualsevol espai social, inclòs el digital, els mateixos drets de què hom gaudeix en l’espai físic. En aquest sentit, els drets bàsics de l’usuari d’Internet inclouen, entre d’altres, la llibertat d’accés a la informació, la garantia de la pròpia privacitat, el respecte a la identitat de cadascú, la igualtat d’oportunitats, i (també) la propietat.

L’aplicació de tecnologies que restringeixen drets tan bàsics com la compartició d’un llibre en l’entorn familiar, el lliure accés a un objecte digital adquirit, o l’elecció del programari o dels dispositius digitals per a la lectura, és inacceptable en una societat que es pensi moderna, dinàmica i amb preocupació pels drets universals: són els mateixos drets que em garanteixen que quan compro un llibre, en paper, és meu, que les dades d’aquesta compra queden entre el llibreter i jo, i que ningú no vindrà a dir-me en quin punt geogràfic l’he de llegir.

És per això que la Free Software Foundation (entitat dedicada a la difusió del programari lliure creada per Richard Stallman) van proposar que els DRM haurien de ser anomenats Digital Restrictions Management, reconeixent així l’ús real que se’n fa. Altres iniciatives, com la dels Librarian Against DRM, sostenen que el llibre digital és un altre producte de consum més, com qualsevol producte del circuit comercial físic, i que ha de ser regit per les mateixes lleis, drets i deures.

La solució tècnica definitiva: el format EPUB

Més enllà de les possibilitats de negoci editorial en l’entorn digital actual (que passen per la subscripció als continguts, l’eliminació de part del circuit físic de distribució i la inversió en una indexació massiva dels continguts, que permet fer cerques semàntiques i un accés parcial segons demanda), el més gran avenç per a la creació, difusió i venda de llibres digitals que garanteixin els drets del lector és l’aparició, i consegüent popularització, del format EPUB. Fou acceptat com a estàndard obert per International Digital Publishing Forum (IDPF) des del 2007, i compleix la majoria dels requisits tècnics per a una garantia de drets, però també per a la maximització de les oportunitats de negoci i difusió del coneixement.

EPUB és un format adaptable als diferents dispositius de lectura actuals, i per definició a tots els que vindran. La seva arquitectura es basa en estàndards oberts i el seu format contempla no només l’adaptació a qualsevol dispositiu de lectura, sinó que permet la incorporació de continguts d’àudio o vídeo als documents digitals. La seva constitució XML permet fer un pas més en la indexació dels continguts per a la posterior cerca. EPUB també permet la implantació de tecnologies per al Digital Restrictions Management, si hom ho considera oportú, mantenint sempre les característiques bàsiques del que hauria de ser un format digital estàndard: l’adaptació als diferents dispositius de lectura, la capacitat d’actualització continuada o la indexació extensa dels continguts.

Són efectius els DRM?

Més enllà de les consideracions ètiques a l’entorn de la restricció dels drets del lector, l’anàlisi dels objectes digitals i la seva naturalesa certifica que els DRM s’han mostrat clarament ineficaços en el control de la pirateria i la compartició il·limitada de continguts digitals: qualsevol tecnologia restrictiva té sempre un contrapunt tècnic que permet desactivar-la; en tecnologia el que es pot crear es pot re-crear, el que es pot programar i automatitzar és reprogramable i modificable. Sigui quina sigui l’empresa que hom afronti, siguin quines siguin les condicions de difusió que hom vulgui aplicar a un llibre digital, les tecnologies de DRM no resulten efectives per principi, ni poden arribar a ser-ho.

En conseqüència, cal buscar models alternatius vinculats a la gestió dels drets dels llibres. Models que passen per abaratir els costos d’accés i de creació, garantir una lliure adaptació dels continguts a les necessitats del lector, i obrir els tipus de difusió dels continguts a noves llicències i formes.

Ferran Adell

Consultor del programa del Màster d’Edició Digital (Ca / Es)