Lector vuelve a casa. Cómo afecta a nuestro cerebro la lectura en pantallas

Maryanne Wolf. Lector vuelve a casa. Cómo afecta a nuestro cerebro la lectura en pantallas. Barcelona: Deusto Ediciones, 2020

Per Joan Carles Navarro

 

Lector vuelve a casa és un dels darrers títols publicats sobre la lectura i vist el ressò que ha tingut, es pot dir que és, també, un dels més reeixits.

Tot i aparèixer just abans del confinament –el passat mes de febrer, en traducció de Maria Maestro–, les raons d’aquest èxit van més enllà de l’inusitat interès per tot el que fa referencia a l’ús indiscriminat de pantalles. Dit d’una altra manera, no són circumstancials, sinó que obeeixen a diversos factors entre els quals hi trobaríem el prestigi de l’autora, Maryanne Wolf, el caràcter divulgatiu de l’obra i la perspicàcia amb què analitza les possibles conseqüències d’un canvi profund en els hàbits lectors.

Maryanne Wolf és professora de la Universitat de Califòrnia i especialista en els processos d’aprenentatge de la lectura i en l’anàlisi dels trastorns que poden afectar-la, com ara la dislèxia, àmbit en què té una dilatada experiència i al que ha dedicat una vasta producció acadèmica i literària. Amb aquesta obra s’ha proposat donar-nos a conèixer quins són els principals interrogants que planteja l’ús cada vegada més freqüent de dispositius electrònics de lectura, en detriment del paper, i quin pot ser l’abast i les conseqüències d’aquest canvi d’hàbits. El gènere que ha escollit per a fer-ho és l’epistolar: Lector vuelve a casa és un recull de nou cartes que l’autora dirigeix als lectors. I és un encert, perquè la lectura d’una carta convida a interrompre qualsevol activitat i a parar atenció a allò que algú altre ens explica, amb aquella sensació indefugible de proximitat, malgrat la llunyania, que convida al diàleg i a l’intercanvi d’opinions. És a dir, a reprendre la lectura reposada i profunda que és precisament la que, segons l’autora, està en risc de desaparèixer. Aquest context és el que permet a Wolf exposar les seves reflexions de forma clara i senzilla, però sense defugir en cap moment el rigor acadèmic: les cartes estan farcides de citacions d’obres literàries i d’autors clàssics i contemporanis –hi podem trobar Proust, T.S Eliot o Benjamin, però també Lucia Berlin i el seu Manual per a dones de fer feines–; i no només, perquè, com és d’esperar en un estudi que aspira a tenir base científica, també hi trobarem un munt de referències a articles acadèmics a càrrec d’altres col·legues i institucions dedicades a la recerca en el camp de la lectura, la neurociència o la psicologia. Aquesta combinació de familiaritat i erudició converteix el llibre de Wolf en una obra atractiva tant per a l’estudiós de la matèria, com per al pedagog, el filòleg o el lector, en general.

Siguin quines siguin les raons del seu èxit, però, el que demostra la bona acollida d’un llibre com aquest és que el debat “lectura en paper versus lectura en pantalla” segueix ben viu. Les raons, si seguim el raonament de Wolf, són òbvies: segons l’autora, l’ús continuat de pantalles i el ritme accelerat de lectura que susciten tenen implicacions directes en la configuració del cervell que podrien afectar l’aprenentatge i pràctica de la lectura profunda i, amb aquesta, la formació de processos cognitius més lents com ara el pensament crític, la reflexió personal, la imaginació o l’empatia. El que està en joc, dirà Wolf, són els fonaments de la nostra societat. Aquest salt que nosaltres acabem de fer, de la pràctica de la lectura a la defensa dels pilars de la democràcia, resumeix el camí que transita l’autora al llarg de les nou cartes.

La reflexió de Wolf parteix de la base que llegir no és una habilitat natural inherent a l’ésser humà, sinó que és fruit de tot un procés d’aprenentatge molt complex i costós i que és en aquest procés, i gràcies a la plasticitat del cervell, que es desenvolupen un munt de connexions neuronals que acabaran conformant el que anomena circuit lector. El que es demana l’autora és quina incidència pot tenir l’entorn i la cultura digital en la formació d’aquest circuit, la configuració del qual depèn de factors com ara què llegim (quin sistema d’escriptura i continguts), com llegim (en quin suport) i com està format (quins han estat els mètodes d’instrucció).

Me preocupa tanto qué leemos como el hecho de cómo leemos. ¿Nos proporcionan los contenidos que leemos en nuestro entorno actual el bagaje suficiente para afrontar las exigencias específicas de la vida en el siglo XXI y la formación del circuito cerebral de lectura profunda?

El que fa d’aquest llibre una obra diferent és la voluntat de posar a l’abast del públic la gran quantitat i complexitat de processos neurològics que intervenen en la lectura i d’advertir la manera en què poden veure’s afectats per l’ús continuat de pantalles. L’advertiment no té només com a destinataris els formadors de nous lectors, sinó que també va dirigit al lector adult que, a còpia de viure immers en un entorn cada cop més digitalitzat, pot veure minvades la seva paciència cognitiva i capacitat d’atenció, i en conseqüència, les seves habilitats lectores.

La relación entre lo que leemos y lo que sabemos se verá sustancialmente alterada por una precipitada y desmedida confianza en el conocimiento externo. Debemos ser capaces de usar nuestra propia base de conocimientos para captar nueva información e interpretarla con capacidad deductiva y juicio crítico. El esbozo de alternativa ya está claro: acabaremos convirtiéndonos en personas cada vez más influenciables, cada vez más fácilmente dirigidas por informaciones a veces dudosas, e incluso falsas, que confundiremos con conocimiento o, peor aún, por informaciones cuya naturaleza ni siquiera nos importe.

Conscient que la societat digital no té marxa enrere, Maryanne Wolf dedica les dues últimes cartes a exposar la seva proposta per minimitzar els riscos i afiançar el futur: formar lectors bialfabetitzats, és a dir, lectors competents en entorns digitals i en paper, capaços d’aprofitar les bondats i oportunitats que ofereixen ambdós suports. La formació d’aquests lectors s’estructuraria en diverses etapes, segons les edats, i ambdós suports serien introduïts de forma independent i amb finalitats diferents, per tal d’evitar interferències en el desenvolupament de les habilitats que demanen un i altre. L’objectiu de Wolf és el de continuar formant ciutadans alfabetitzats –és a dir, lectors analítics, reflexius, crítics, empàtics i imaginatius– per tal de garantir el futur de la democràcia:

Fracasaremos como Sociedad si no educamos a nuestros niños y reeducamos a nuestra ciudadanía en la responsabilidad de cada ciudadano de procesar la información de manera vigilante, crítica y sabia a través de los distintos medios de información. Y fracasaremos como sociedad, como lo hicieron las sociedades del siglo XX, si no reconocemos y asumimos la capacidad de razonamiento reflexivo de aquellos que no están de acuerdo con nosotros.

És des d’aquesta perspectiva que el subtítol de l’obra, Cómo afecta a nuestro cerebro la lectura en pantallas, tot i descriure fidelment el contingut del llibre, és un mal subtítol, perquè contribueix a difondre la impressió generalitzada que les pantalles són les responsables directes de tot el que està en risc o hàgim pogut perdre ja com a societat. Només cal recuperar-ne una de les moltes citacions incloses, en aquest cas de Tristan Harris, per adonar-nos que la reflexió que cal fer va molt més enllà de quin sigui el suport de lectura:

Nunca antes en la historia las decisiones de un puñado de diseñadores (en su mayoría hombres blancos que viven en San Francisco y de entre veinticinco y treinta y cinco años de edad) de tres compañías –Google, Apple y Facebook– han tenido un impacto tan grande en cómo invierten su atención millones de personas de todo el mundo.

 

Joan Carles Navarro

Joan Carles Navarro

Tutor i col·laborador docent del Màster d’Edició Digital

Share