Més anàlisis sobre el món de l’edició

Una de les revistes que cal llegir per seguir l’actualitat de l’ecosistema editorial a Espanya és, sens dubte, Trama&Texturas. Es tracta d’una bona tribuna en què es donen a conèixer opinions, panoràmiques generals o anàlisis focalitzades en aspectes concrets, sovint ben documentades, sobre les vicissituds del món del llibre, i que són escrits per autors, editors, distribuïdors, llibreters i acadèmics, entre d’altres. Fa poc n’ha aparegut un nou lliurament, el número 21, que -com sempre- conté un dels articles en obert a Internet. En aquest cas es tracta de l’assaig signat per un prestigiós agent literari, Guillermo Schavelzon: “El nuevo rol del editor, y el futuro del libro y la industria editorial“.

Schavelzon demostra conèixer bé qui és qui en l’edició espanyola i sap explicar amb gran capacitat de síntesi què han suposat els moviments editorials a què hem assistit els dos o tres darrers decennis. En parlar de les fusions editorials ens convida a no ser ingenus: segons que sosté, quan un segell és adquirit per una gran empresa, el seu caràcter i singularitat es dilueix, perquè el que es prioritza sempre és la rendibilitat econòmica en detriment de la qualitat literària. Així, Shavelzon estableix la següent dicotomia: els grans grups editors i les empreses transnacionals només publiquen a la nord-americana, això és, d’acord amb la lògica comercial (com ho demostra el fet que acomiaden els professionals de l’edició mentre que contracten més comercials i agents de màrqueting), i, per contra, els editors independents són els qui publiquen obres de qualitat i es mouen per criteris literaris.

Quant a les llibreries independents, que considera claus per a la supervivència de l’edició independent, dibuixa un panorama de futur ben poc afalagador: després de donar les preocupants xifres de tancament d’aquests comerços tant a Anglaterra (on no hi ha una llei de preu fix) com a França (on els avantatges fiscals i subvencions no han donat els resultats esperats), s’aventura a vaticinar el triomf de la colonitzadora Amazon, que suposaria la destrucció del teixit dels petits comerços llibreters. Tot plegat tindria encara unes conseqüències més negres: es posaria un perill la bibliodiversitat i l’edició no comercial.

L’edició digital no li mereix gaire estima. Shavelzon associa l’edició digital amb la pirateria, d’una banda, i, de l’altra, considera que els editors en format electrònic treuen rendiment comercial d’una tasca que han realitzat prèviament els professionals del món del paper. Segons ell, això farà que aviat els editors ja no s’arrisquin a editar, per exemple, llibres acadèmics, amb la qual cosa els estudiants i els professors ja no podran comptar amb continguts actualitzats.

A aquestes alçades ja haureu vist que la retòrica de Shavelzon és de tessitura apocalíptica, tan comú en l’actual debat sobre l’adveniment del llibre digital. Fixeu-vos: en cap cas contempla el gran poder de pol·linització culturalista que conté Internet, ni tampoc el gran potencial creatiu i d’enriquiment que conté l’edició digital, que tot just s’està començant a explorar. Com és que Shavelzon carrega contra l’edició digital adduint que no hi haurà continguts acadèmics actualitzats si, precisament, l’actualització és un dels grans avantatges que aquesta conté? O és que la wikipedia no està més actualitzada que les enciclopèdies que s’editaven en paper?

Com sol succeir en aquesta mena de diagnòstics pessimistes, en el seu assaig Shavelzon tampoc no parla de fenòmens tan interessants com ara el moviment d’Accés Obert a continguts acadèmics i educatius, el micromecenatge, els nous sistemes de lectura al núvol o les plataformes d’autoedició.

¿No és ben curiós que Shavelzon carregui contra l’edició digital quan, justament, si el seu article pot  ser llegit per milers de lectors d’arreu del planeta és gràcies al fet que està en PDF i en accés obert a la Xarxa?